Escric coses pels puestos. ‘Vermell de Rússia’ (LaBreu) Parlo de llibres a l’Irradiador d’
@Icat_fm
i sóc feliç a l’
@escolabloom
. De vegades faig galetes.
Jo mai no he estat prou valenta per posar-me davant per davant dels antidisturbis amb la certesa que rebria.
Gràcies, de tot cor, a tots els que sí que ho sou.
I els que sou com jo, no us espanteu. A les darreres files hi ha lloc. I cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.
Cuidem-nos.
Ai, de veritat, els de ‘he sortit i semblaven les rambles’ i ‘no era un adult per persona?’ I quina poca responsabilitat, nyinyinyí’ no podeu alegrar-vos per la vida ni un sol moment?
Ahir vaig baixar un moment a la cafeteria de davant de casa a fer quatre notes. Era l’hora de berenar dels avis i els nens. Com que era molt ple, un senyor em va demanar si podia seure a la meva taula. I tant, li vaig dir. Va obrir el diari i es va posar a llegir-lo.
Hola, senyor desconegut que de matinada has perdut el tren a Manresa i insisteixes a convidar-me a prendre alguna cosa perseguint-me fins a la porta de casa. Res, una cosa, petita, pots veure que tinc POR? O te la pela de cantíssim?
No sé si és impopular, però crec que si la cultura religiosa -de tribu, de ritu, de cicle- s’explica des de la vessant cultural i no des de la praxi o la caquetesi, no només no fa cap mal sinó que dona eines molt interessants per entendre el món.
Encara no m'havia emprenyat fort, però que surti un ranci amb medalles, fent servir l'imaginari bèl·lic i dient-nos que tots som soldats m'ha fet bullir la sang. No miri, jo no sóc cap soldat. Els soldats, de fet, em fan molt de fàstic. De sempre. Se'n poden anar a la merda.
Arribo ara a casa. Mai abans havia tingut tanta por en una mani. Anaven a sac, a revenja. Però tornant a casa he trobat una bona gent de la Ribera que no m’han deixat sola mentre tornava a casa. Passaran els anys i els recordaré a ells. Foteu-vos, que això no ens ho prendreu.
Quan anava a sisè se’m va ocórrer que com que la biblioteca de l’escola era una mè, havia arribat l’hora de muntar-ne una. Una de molt guai: la dels llibres preferits.
Vaig proposar als companys que deixessin el seu llibre preferit en dipòsit
Ara passejava el gos i he vist una noia molt jove, en un patinet, amb el motxillot de Glovo i tots els cotxes passant-li pel costat i he tingut molta ràbia i moltes ganes de dir-vos que no demaneu glovos ni deliveroos ni res. La precarietat s’alimenta fent-ne ús.
Acabo de llegir que els jutges estan preocupats per la reacció que ha desfermat la sentència. Diuen que és exagerada.
Si fan un cop d’ull a
#cu
éntalo s’adonaran que ens han sentenciat a totes, les que hi som i les que vindran. És per això, que és tan gros. I no ho volen veure.
No, miri. No és un mal moment. És un abús sis-te-mà-tic. És fotre-li la vida enlaire a algú.
Encobrir-ho i minimitzar-ho utilitzant aquest llenguatge és cultura de la violació, és saber-se impune i és, sobretot, tenir-los com a síndries.
🔊 L'arquebisbe de Tarragona justifica el nomenament dels mossens de Constantí i Arbeca denunciats per abusos sexuals: "No són uns desgraciats, tothom pot tenir un mal moment"
El missatge de mon pare quan hi ha manis o temporals sempre és un escuet ‘ja ets a casa?’ Així com és ell, encobrint el neguit amb certa temprança i una mica de no voler saber. Si li dic que no, només diu ‘vale, carinyo, vigila, eh?’, sense preguntes ni valoracions.
Quan érem petites, ma mare es passava el dia jugant amb nosaltres. Al lavabo, per exemple, hi havia un calaix destinat exclusivament a pintures de cara. I tan aviat organitzava una timba de parxís d’alt nivell com tornava de plaça amb crancs vius i muntava una cursa al passadís.
Demà mon pare ve a dinar a casa i acabo de telefonar-lo per preguntar-li si li va bé que faci faves a la catalana i que si en faig de sobres perquè se n’endugui un tàper per a la mare i sóc una iaia de trenta-vuit anys que sempre té nyores i un farcellet d’herbes per si de cas.
En acomiadar-me’n, em va tornar a dir que quan em fes gran, pensaria en les coses que no havia arribat a fer. ‘Espero que no em passi’, li vaig respondre.
‘Et passarà. Ens passa a tots’
I abans de marxar, vaig mirar molt breument els avis endiumenjats del suc de pinya.
Ara intentava recordar el moment en què vaig normalitzar la por d’anar sola pel carrer, de nit. La por de quedar-me sola en llocs tancats amb desconeguts.
Fa tant de temps que no me’n recordo.
M’ha semblat molt trist que haguem de viure així des que tenim consciència.
Jo no tinc fills, però si en tingués, NI DE CONYA m'hagués perdut veure'ls trepitjar el carrer per primer cop després de 45 dies. Pares i mares, desobeïu, i tant! He plorat jo en veure'ls, i no eren meus.
El que està passant avui és molt gros. És l’arbitrarietat, la impunitat, la porta del cotxe sense marques de policia que es tanca amb algú dins. La venjança i el caciquisme de baixa estofa. Els silencis.
I la impotència de no saber, honestament, què fer, més enllà del carrer.
Ja podeu consultar el llistat de seleccionats de les
#BequesMRoig
i
#BequesCMontoriol
d'enguany, concedides per l’Institut de Cultura de Barcelona i
#bcnliteratura
.
Moltes gràcies a totes i a tots:
Avui els deia als meus pares que mentre estic tancada em sento en una mena de llimbs estranys, mig en suspens mig protegida i que la veritable catàstrofe s’esdevindrà amb la tornada a la suposada normalitat. En com ens enfrontarem a la realitat, als dols, a les marques.
M’acaben de comunicar que a partir del gener ja no parlaré de llibres al Fet a Mida. No per la meva feina, sinó per una qüestió de renovació de continguts. No passa res, ja som prou grans per saber que les colabos a mitjans van així, però sí que voldria fer una reflexió 👇🏻
Ara pensava en aquell diàleg de La República de Plató en què un sofista diu a Sòcrates que la justícia no és altra cosa que allò que convé al més fort.
La Brimo ha estat INCAPAÇ d’impedir que 200 dels feixistes arribessin fins on hi havia els CDR a tocar de Gràcia. És de dimissió immediata del cap de l’operatiu.
Potser filo massa prim i ole a qui les gaudeixi i totalment a favor si animen algú, però les coreografies i els unisons als balcons tenen alguna cosa de control i de marcial que em fa posar una mica en guàrdia.
També podria ser que jo fos un pèl coreofòbica.
També podria ser.
Avui ha vingut una amiga a casa a buscar llibres per l’estiu i ara pensava en la farda que s’ha endut i sóc feliç. Per ella i pels llibres i per l’estona de triar-los. I per allò bonic de quan algú altre entra a llocs on tu ja hi has estat.
Quan llenço aigua amb lleixiu als pipís d’en Blat, les iaies del barri em somriuen i em diuen coses maques. Si no ho feu per civisme, podeu fer-ho pel petit banyet de masses que desferma l’acció, però feu-ho, que és estiu i no vivim sols, a la ciutat.
Hi ha aquell moment, del conte d’abans d’anar a dormir, en què la canalla ja s’ha adormit i segueixes llegint fins al final, en veu alta, pel no sé què de deixar-lo a mitges o perquè vols saber com s’acaba.
I que bonic.
Mon pare m’ha despertat a les set del matí, com si s’acabés el món, perquè les tradicions, com ara entaular-se a les vuit per encetar la fira, són urgents.
Visca la Candelera, que diria que enguany riu.
Jo només puc pensar en les hores que els esperen a la gent que s’han endut. I en les seves famílies. En la crueltat emparada per l’opacitat i la porta que es tanca. Tot el suport i tota la tendresa i la ràbia.
Quan ha començat l’última pàgina, el meu germà, el meu soci, després de 30 hores sense dormir, m’ha agafat el cap mentre jo plorava de tot, de cansament i d’emoció i en Joaquim Mallafrè deia I sí vaig dir sí que vull sí.
Estic cansada i intensa, però que bonic i quina sort.
Una cosa que m’agrada molt de l’estiu és quan ara al captard, que la calor afluixa, les senyores grans s’arreglen i es posen vestits de flors tropicals i es pinten els llavis de fúcsia i baixen a plaça a fer un bitter i comenten la calor que ha fet tot el dia.
Sento al TN ‘els minibusos cap a Txernòbil van cada cop més plens’. Aixeco la vista i veig turistes passejant-se per les cases devastades, dient que és fantàstic imaginar-se com la gent va haver-ne de marxar, comprant souvenirs d’una punyetera catàstrofe nuclear.
Som bojos, tio.
Fa un temps vaig traduir aquest poema de la Frieda Hughes, la filla de la Sylvia Plath, perquè em semblava terrible i perquè explicava, a ferida oberta, aquesta bajanada de mitificar els suïcidis.
Si cada cop hi ha més gent que viu sola a Barcelona, per què coi fan vestits amb la cremallera a l’esquena? Volen que siguem solters i que millorem la flexibilitat?
Rosteixo un pollastrot de quatre quilos i mig i mon pare entra a la cuina i li dic ‘a aquest pollastre li hauríem de dir de vós, eh, papa? He, he. HE.’
I m’ha mirat amb aquella cara de ‘sembla que era ahir que naixies i ja tens 150 anys’
Aquest matí m’he despertat amb el gos damunt del llit com si fos el rai de la medusa. He tret 10 galledes d’aigua durant cinc hores. L’únic llibre damnificat és aquest, perquè la vida té humor subliminal.
És tan gros que no sé què dir, llevat que mai no acabaré d’entendre els qui ovacionen un estat repressor, mentider, inhumà i arbitrari, com si tota aquesta merda no els hagués d’esquitxar mai.
Vull pensar que no sóc especialment mitòmana, però ser a la porta de la casa on en Leonard Cohen va escriure ‘Bird on a wire’ quan va arribar la llum a Hydra, em toca massa inicis 💙
Això sobre l’Enric Casasses és una de les coses que més m’ha costat d’escriure i també una de les que estic més contenta d’haver escrit.
Però deu ser que ja passa, això, quan admires molt algú.
Vaig començar a llegir els Harry Potters als 18 i vaig acabar als 25.
El darrer me’l vaig comprar a l’estació de Termini i el vaig tancar quan aterrava a Barcelona des de Bolonya, plorant com una magdalena.
Han estat una de les experiències lectores més boniques de la meva vida
Si fos capaç de descriure en condicions la mitja hora de silenci que queda després d’acabar un bon llibre, d’explicar aquell cigarret que et cargoles mirant el buit, orfe d’alguna cosa indefinida, faria el millor pla de foment de la lectura de la història.
Esmorzar mà a mà amb mon pare. Seques amb botifarra, torrada i un porró de vi de Gandesa. Arreglar el món i, encabat, un cafè.
A casa, l’amor va d’aquestes coses.
Sé que és un agafall molt obvi, però aquests dies, a estones, rellegeixo La Pesta. Hi vaig pensar l’altre dia per allò que Camus hi diu, que la veritable epidèmia no és la malaltia, sinó tot allò que se’n deriva a nivell humà. I no puc evitar, esclar, comparar-ho amb l’ara.
Passejo el gos. s’atura en un arbre. Passen dos homes i un d’ells se’m planta literalment al davant i mentre fa la comèdia de repassar-me, comença a dir coses de les meves cames i dels meus pits. L’he mirat fixament i amb veritable vocació científica li he dit ‘Què pretens?’
Això ja existeix. És un text preciós i l’acompanyen dos paratextos commovedors i brillants, dels estimats
@xavierantich
i
@higiniaroig
Traduir les Cartes és una de les coses més emocionants que m’han passat fins ara.
Gràcies per la confiança i per l’aventura,
@LleonardEditor
‘Quan ets a casa’ va continuar, ‘penses en tot allò que has fet, però sobretot en tot allò que no has fet. En les oportunitats perdudes. En allò que saps que ja no serà possible’.
Vaig tancar el llibre i ens vam posar a xerrar una estona.
Jo només puc pensar, des d’ahir, que si algú mirés de fer-me qualsevol cosa, el meu gos, tranquil·lot de mena, li arrencaria els ous d’una queixalada neta.
I si algú li fes a ell, jo, tranquil·lota de mena, faria exactament el mateix.
Si us ho podeu permetre, compreu llibres d’editorials independents, a llibreries petites, amb tota la consciència d’estar fent alguna cosa seriosa i important.
I prou performances, homeià.
M’ha vingut al cap perquè tinc la sensació que hi ha plans de foment de la lectura que consisteixen només a comprar llibres perquè sí, sense pensar en hàbits i costums lectors que van més enllà de la lectura en ella mateixa: tenir cura, compartir, recomanar, retornar.
Pensava en altres coses i m’ha vingut al cap allò que deia la Simone de Beauvoir, de ‘j’accepte la grande aventure d’être moi’ i diria que per primer cop, per bé i per mal, ho he entès del tot. I ho he trobat preciós en el clarobscur sencer.
Aneu, aneu, convidant feixistes a les tertúlies i als programes.
Legitimeu-los el discurs.
Rieu-los les gràcies, que són quatre llampats.
Ja hi han posat un peu. No és broma.
Si li dic que sí, em pregunta si ja he sopat. Li envio una foto d’un brou i és feliç, ell.
Tothom aixoplugat, necessitats bàsiques cobertes, l’Antòniu dorm tranquil.
Acabo de trobar aquesta foto a l’habitació d’adolescent.
En Jordi Pujol estava responent a la meva molt professional i directa pregunta ‘I el referèndum d’autodeterminació, quan, eh?’ Era 1999.
En Matete, un poeta Sud-Africà, m’ha explicat que, en Sepeidi, la seva llengua, les converses comencen dient ‘Dumela’, que vol dir, literalment ‘estem d’acord’. M’ha dit que començar a enraonar assumint que tenim alguna cosa en comú és bonic. Hi estic d’acord.
El meu propòsit d’any nou és seguir vivint de manera que tant l’adolescent que un dia vaig ser com la iaia que seré algun dia puguin estar orgulloses de mi.
Tan senzill com això.
Fa dos anys vaig arribar a casa cansada i trasbalsada i vaig anar a buscar un llibre que m’acompanyés. I va ser aquest. Mesos després vaig pensar que ens calia tenir-lo en català i vaig escriure a la Maria de
@LleonardEditor
En
@XavierAntich
i l’
@HiginiaRoig
van tancar el cercle
Aquesta temporada no parlaré de llibres a
@elsexperts
. Han estat tres anys, gairebé un centenar d’entrevistes i un no parar d’aprendre coses. No marxo de la casa: a partir de demà, em trasllado a l’Irradiador amb en
@dvd_guzman
i l’
@oyesherman
.
Ara m’ha vingut una cosa que vaig pensar l’altre dia. Al TN de l’altre dia anunciaven una programació especial al voltant d’un partit del barça que durava de les 6 de la tarda fins a la 1 de la matinada. Per un partit de futbol. 👇🏻
Quan m’he passat moltes hores concentrada vaig a buscar la Game Boy (Andorra, 1991. 27 anys de servei impecable) i jugo una estona a l’Space Invaders o a l’Arkanoid. No sé si és la regressió a la infantesa o què, però matar marcians és la meva forma de descompressió més efectiva.
D’aquella idea em flipen dues coses, encara. Que ningú va dubtar a deixar el seu llibre preferit, zero egoïsme ni desconfiança infantil. I que ens vam convertir en prescriptors, els uns dels altres.
Cost zero. Cap llibre extraviat o malmès. Tots vam llegir-los tots.
Va ser maco
La sexta: ‘gente con banderas de España’
Cuatro: ‘Constitucionalistas’
Mossos: ‘manifestants de caire antagònic’
Si jo fos qualsevol de les tres coses anteriors, em semblaria indignant que em comparessin amb aquests feixistes tarats.
Que li diguin a en Roger, que va perdre un ull, que passi pàgina. Que ens expliquin com oblidar que vam votar amb les cames tremoloses. Que vam defensar escoles. Que oblidem l’ ‘a por ellos’.
Va, home, va. Ni oblit ni perdó.
Sortint del súper he passat a fer una cervesa al Buenavista (Sant Crist, 23, a Sants) en
@beltran_gimeno
m’explica que, en vistes de la incertesa, fa tàpers amb tota la teca que es fa malbé. Tot és molt bo i en Jordi és molt guai. Hi ha burrata, mandonguilles amb curri verd...
Ja fa anys que ho faig, però quan parlo davant de gent sempre, sempre, em sento responsable de l’estona que han decidit dedicar a escoltar-me i no a fer una altra cosa. Aquella mena de pes, sabeu?
Quan era menuda i em posava malalta, ma mare se n’anava a comprar mentre jo suava la febrada i sempre en tornava amb un llibre i un croissant acabat de fer. Me’n devia dur d’altres, abans, però el primer que recordo és aquest:
Són quarts de set del matí. Mentre anava sortint el sol i començaven a cantar els ocells, en
@rgsait
ha arribat en bici. Fa divuit hores que llegim. I començar el segon dia amb en Raül, que hi era quan vam pensar aquesta bogeria, és emocionant.
#Bloomsday2022
Em sap greu si algú s'ha ofès amb el meu tuit d'abans. Només pretenia dir que no calia muntar una cacera de bruixes contra les famílies i insultar a l'engròs. Quan parlava de desobediència parlava de famílies que poguessin sortir plegades i mantenint la distància amb altra gent
Si violar algú reiteradament, deixar-la embarassada amb 13 anys i fotre-li la vida enlaire no és violència, jo ja no sé què és.
Merda de justícia patriarcal.
El pare va violar la nena des dels 10 als 16 anys i fins i tot va deixar-la embarassada quan en tenia 13. La fiscalia ha rebaixat la petició de pena de 15 a 12 anys de presó en considerar que no havia quedat prou acreditat l'ús de la violència
Fa un parell d’anys vaig dir textos feministes a l’Ermita de Sant Pere. Avui, quan he baixat a buscar els diaris al Bar Lluís, se m’ha acostat una senyora i amb un català afrancesat m’ha dit ‘tu ets la que vas llegir aquells textos de l’Aleksandra Kol·lontai, oi?’
Ha callat i jo hi he tornat: “No, de debò, què n’esperes obtenir, d’això que fas? No et fa vergonya? Perquè a mi me’n faria”
Li he dit molt seriosa i gens bel·ligerant.
Ha marxat fet un manyoc de nervis i -sospito-sense resposta a la meva pregunta. Perquè no n’hi ha.