Índex dels fils sobre jaciments i articles.

Nou article al blog de l'infominer

I amb aquest enfilall tanquem temporada fins setembre! Esteu atents perquè el segon semestre serà sonat, que fem 50 anys!!! @COLGEOCAT @bibgeo @GEO3BCN_CSIC @GeolegCAT @geologoenapuros @CienciaDeSofa @MeteoBarrufet @ICTA_UAB @geologiaub @museuciencies

Avui en dia no té més misteri. I tot que hem aprofitat els focs de Sant Joan per explicar-vos-ho, potser hauríem hagut d’esperar al novembre, per Tots Sants. Però vaja, ha anat així.

A partir de 1832 Blesson va estudiar meticulosament el fenomen, arribant a conclusions semblants a les que us explicàvem. Va veure que segons l’aiguamoll el color del foc era diferent. Anys més tard altres científics les validaven.

Bona part de la comunitat científica no ho veia: era un fenomen impredictible, curt, el foc a voltes era fred. vaja, no seguia cap patró. A més quan un s’hi aprovava solia desaparèixer. Quin desastre.

Com és lògic, no tothom es resignà a donar-li aquest origen màgic, i va ser un fenomen investigat. Alessandro Volta, descobridor del metà, ja va intentar explicar-ho el 1776: parlava de l’acció combinada de llamps i el gas dels pantans.

Tècnicament es podrien produir a qualsevol indret, amb les condicions adequades. Durant segles han estat una font de misteri, i no poques llegendes i mites s’hi ha associat, arreu del món. Perquè sí, és un fenomen universal.

Una petita descàrrega elèctrica ambiental pot ser suficient. Això sí, solen ser de curta durada i baixa intensitat, i per les característiques dels gasos la seva flama sol ser verdosa o blavosa, creant aquest efecte espectral.

Ambients com els descrits, amb una alta concentració de matèria orgànica en descomposició són proclius per acumular aquests gasos. A causa de fenòmens naturals poden encendre’s, i ja tenim el nostre foc fatu.

Científicament l’explicació és força senzilla, si bé el procés té la seva complicació. Quan la matèria orgànica es descomposa (vaja, es podreix) en ambients sense oxigen, sol formar gasos: metà, fosfà i disfosfà.

Foc fatu, traducció del llatí ‘ignis fatuu’, literalment foc follet o foc enganyós. Però les flames són ben reals, i els indrets on solen produir-se a vegades fan feredat. Aiguamolls i cementiris.

Tot just amb la llum de les fogueres de Sant Joan clavada a la retina, avui us parlarem d’un foc màgic, potser més fantasmagòric, però per una nit de bruixes com la del solstici, ja ens anirà bé.

Si demà no teniu cap pla veniu a la fira de minerals que fem a Vallfogona de Balaguer. Hi trobareu un munt de companys amb les seves mostres, intercanvi i venda.

I així acabem l'enfilall d'avui. Si us ha agradat feu-nos difusió! @bibgeo @COLGEOCAT @TGeologia @GeolegCAT @geologoenapuros @ICTA_UAB @GEO3BCN_CSIC @geocastaway @CienciaDeSofa @museuciencies @aralleida @geologiaub .

Si aquest dissabte venia a la taula d'intercanvi de Vallfogona de Balaguer, tindreu ocasió de fer-hi un cop d'ull, és ben a prop!

I sí, avui en dia és totalment operatiu. Als mesos d’hivern, quan no hi circula aigua, és visitable. Això sí, cal fer una bona caminada. Des d’un cap es pot veure un punt de llum, no es desvia ni un mil·límetre!

Va suposar tota un fita en la enginyeria de l’època, i es va construir simultàniament per les dos boques. Per no desviar-se, a mig camí s’aixecà un monòlit de 8 m d’alçada, ben visible, que permetia orientar-se.

No va ser una obra fàcil, va costar més de 6 milions de pessetes de l’època, i a la dificultat de la perforació s’hi afegí el drenatge de l’aigua freàtica, que obligà a treure gairebé 300 metres cúbics diaris per cadascun dels pous.

Parlem d’un túnel recte, de 4917 metres de longitud, i uns 5 d’alçada i d’amplada, tota una obra d’enginyeria que guanyava un desnivell d’un metre per quilòmetre. Finalment, el 1862 l’aigua del Segre ja travessava la serra.

Els treballs van ser penosos, tot fet manualment. On el terreny era dur es feien voladures amb pólvora; on era tou, sovint hi havia esllavissades. El material s’extreia per pous que es van construir al llarg del seu traçat, uns 13.